Miquel Buch i Moya

Però ara, passats uns dies, em ve al cap aquella dita que diu "que la boca parla d'allò que el cor en va ple". I jo he explicat la meva estada al Rocio a molta, molta gent. Han estat molts els moments, experiències, riures, sentiments... que vam viure i que a dia d'avui fan que estigui convençut que hi tornaré.

Tot i que a la casa érem 40 persones, la convivència que hem viscut ha estat tranquil•la, còmoda, fluïda, fantàstica. La norma no escrita ni dita però que semblava que presidís en tot moment era que estàvem al Rocio i per tant ningú es podia enfadar. Amb la colla que érem, molts d'ells de Premià o del Maresme, vaig tenir la sort de conèixer, compartir i participar d'una tradició que forma part de molts catalans i catalanes amb arrels andaluses. I també de gaudir i sorprendre'm de l'hospitalitat que van tenir totes les persones, cases, famílies o hermandades que vam visitar. A tot arreu on vam ser, ens van tractar com si fóssim convidats especials. Era com si ho deixessin tot per estar per nosaltres.

Vam gaudir del bon humor de la gent del sud i del saber deixar, per uns dies, les preocupacions de banda. Persones que combinen aquesta manera de ser amb la capacitat d'emocionar-se veient la verge del Rocío o de contagiar-se de l'emoció dels caminants que arriben al final de la romeria cansats, bruts i amb els peus ferits, però orgullosos de la seva fita.

Al escriure aquestes ratlles em ve al cap que fa un temps vaig parlar de Calasparra i Cehegín com a representació de la Comunitat de Múrica. Ciutats que 50 anys enrere, amb la crisi de l'espart i de les conserves van veure marxar un munt de persones. I a Premià de Mar van trobar on lloc per viure-hi. Ciutats que des de fa anys vivim una unió sentimental i que en el transcurs d'aquest any formalitzarem l'agermanament.

Tornant al Rocío, a Premià també tenim força gent amb arrels a Andalusia. I recordant les paraules que vaig sentir dir a l'Anna Cabré ara fa uns anys... "No són els catalans, els qui fan Catalunya, sinó Catalunya la que fa catalans!". L'ADN de Premià està composat per homes i dones que ara fa molts anys van decidir venir a Catalunya perquè era terra pròspera. I després d'aquest temps de convivència, integració, passió per l'entorn i del caràcter d'acollida català i que ells van saber entendre, respectar i fer-se'l seu podem dir que aquells que un dia van ser nous veïns, ara ja s'han arrelat i se senten tan premianencs com me'n puc sentir jo.

I és que és gràcies a les generacions passades, les d'aquí i les d'allà, que hem crescut com a poble. Ens hem cuit a foc lent, amb diferents ingredients de diferents indrets, amb la voluntat de ser el que som, un gran poble que camina de la mà per fer de Premià un indret per viure-hi, conviure-hi i estimar!