Miquel Buch i Moya

La ciutat mediterrània, com la nostra, es caracteritza substancialment per ser un espai públic on la vida ciutadana pren sentit. Les funcions que tenen aquests espais, les places, els parcs, … van més enllà de les relacionades amb la mobilitat i n’abasten moltes altres, com l’oci, el mercat o la festa. Per això, jo concebo les places de la ciutat com a espais de trobada entre persones de totes les edats i procedències, i, per tant, també, amb gustos i costums diferents. Per força, si volem gaudir-ne, han de ser uns espais adequats per fomentar la trobada, la tolerància i el respecte. Nosaltres, els premianencs, probablement fruit de la configuració geogràfica del nostre terme fem un ús molt intensiu de l’espai públic. I així ha de ser. Veure una plaça plena, amb els infants jugant al parc, amb els adults fent-la petar en uns bancs conversant i dialogant, per mi representa una confluència de generacions, de maneres de ser i de pensar, que enforteixen la ciutat. Sí, penso que ocupar els espais, ocupar el carrer, és fer ciutat.

Aquesta idea, l’hem tingut present a l’hora de plantejar com ha de ser el Premià del futur. El planejament de la ciutat, tot i les limitacions físiques del nostre territori, ja el vàrem configurar, en l’aprovació del POUM, per possibilitar l’obtenció de més espais lliures i públics, perquè pensem que és aquí on es cuina, a foc lent, la convivència dels ciutadans, les relacions personals, el gaudi de la família. En resum, pensàvem que es feia indispensable dotar la ciutat amb el màxim nombre d’espais per, d’aquesta manera, poder desenvolupar-nos com a persones i societat al carrer, a les places, i als jardins, sens dubte un dels trets diferencials que tenim els mediterranis.

I ja ho explicava quan, mesos enrere, parlava de la Plaça dels Països Catalans. Sóc defensor d’una idea rotunda de transformació estètica, de millora del paisatge urbà, al servei de les persones. La ciutat amable. La ciutat integradora.
En els darrers anys, les inversions de l’ajuntament s’han hagut de centrar necessàriament en dos grans eixos. El primer, la construcció d’equipaments. En són un exemple la Biblioteca, la piscina, el pavelló del Voramar, el casal d’avis, l’Amistat, ... I en segon terme, les infraestructures viàries, la rehabilitació del Nucli Antic, la rehabilitació integral del barri de Sta. Maria, la pavimentació de carrers, la renovació de les xarxes de serveis (l’aigua, el clavegueram, l’enllumenat), l’adaptació de voreres... Això calia fer-ho perquè arrossegàvem dèficits històrics, perquè endreçar la ciutat volia dir, en primer lloc, dotar-la dels equipaments i dels serveis necessaris per no quedar-nos enrere.

Ara hem de fer un pas més. Si som tossuts, si volem pensar en gran, si ens creiem un projecte que ens porti al 2020 amb una dignitat enfortida, hem de fer un pas més. Ara toca afrontar la renovació, la millora, la dignificació d’aquests punts de trobada dels quals us parlava al començament, les places, els parcs, els jardins. Volem millorar perquè volem progressar, i això només ho farem amb un alt grau d’autoexigència, d’autoestima i de voluntat de superació. I sobretot, amb l’ajut de totes i tots els premianencs que, com nosaltres, aposten per aquests espais on s’hi troben les virtuts i els defectes que ens han fet com som, i que, tornats a rellegir amb generositat i grandesa, ens empenyeran a deixar de ser com som, per ser millors.